diumenge, 1 de desembre del 2013

"Quatre tríptics en penombra", de Daniel Casas: "Pròleg" de Miquel Ortiz, i "Índex".



Portada: emboscall.
Pròleg 

Quatre tríptics en penombra, el llibre de Daniel Casas que ara prologo, és d’entrada un llibre de relats. El lector que s’animi a apropar-s’hi, trobarà en ell una rica diversitat de temes i d’estils; cada conte li oferirà un to i una dinàmica que no tenen el d’abans ni el que segueix.

Aquesta diversitat a la qual em refereixo, nogensmenys, no implica que Quatre tríptics en penombra sigui un mer conjunt de relats dissemblants, posats junts més o menys arbitràriament per treure’n un llibre de contes. Hi ha, a Quatre tríptics en penombra, una estructura interna (potser difícil de veure a primer cop d’ull) que converteix el llibre en una obra unitària, una obra que convé llegir seguida, de principi a fi, sense salts, és a dir, no espicossant ara un conte adés un altre, prescindint dels que menys interessen o d’aquells la comprensió dels quals se’ns fa més àrdua. Aquesta és certament una alternativa que no se li pot negar al lector (ha comprat el llibre i és per tant seu, pot fer-ne el que li vingui en gana), però cas que opti per fer-ho, crec que perdrà molt del sentit que el llibre desitja palesar.

Com el seu títol indica, Quatre tríptics en penombra és un conjunt de dotze contes dividits en quatre parts. Cada tríptic, cada grup de tres contes, «ensenya» tres aspectes d’una mateixa realitat vital, d’un tema o preocupació que afecta l’autor i també (si no fos així, no seria art) tots els humans. Varietat d’enfocaments que no s’assoleix tan sols per la diferència d’arguments sinó a més a més per l’estil literari, pel to seriós o humorístic, per l’opció d’una prosa merament narrativa o bé poètica.

Ultra aquesta unitat en la diversitat que posseeixen cadascun dels tríptics, el llibre en conjunt pot dir-se que té un argument global, és com una novel·la feta amb fragments que en aparença no guarden relació entre si. En aquest sentit, cal aclarir dues coses. La primera, que l’obra en conjunt és circular, comença amb el tema de la mort (Primer tríptic) i acaba amb idèntic tema (Quart tríptic), però modulat, amplificat per les experiències que aporten els dos tríptics intermedis. La mort, al Primer tríptic, era tractada des d’un punt de vista nostàlgic, de la pèrdua, sigui de l’èxtasi del coneixement, d’un passat més poètic o dels éssers estimats. En canvi, la mort és al Quart tríptic no només la mort del llibre sinó també la mort fàctica que ve donada pel fracàs de viure (l’eros i el thanatos freudians s’hi donen de la mà). I aquest fracàs que la mort es limita a consumar, ens l’han mostrat el Segon i el Tercer tríptic, que versen sobre l’art i la racionalitat, respectivament.

En segon lloc, hom pot copsar al llibre un punt d’inflexió decisiu. La veritat d’un prosista, relat que tenca el Segon tríptic (la meitat del llibre), suposa una ruptura que afectarà la resta de textos. L’escriptor fracassat d’aquest conte impressionant (una meravella de tècnica narrativa) podria ben bé ésser el suïcida del conte següent, Duel. Hem passat de l’art a la filosofia. Si l’art era vida, per bé que plena de conflicte i de tristor, d’un cert fracàs també, el personatge de Duel s’enfronta amb una facticitat que no sabrà concebre com a ideal, esperança de bellesa; si no gosa consumar la seva mort, és per covardia. La racionalitat, tractada irònicament als dos relats següents, amb un humor corrosiu que contrasta amb el dramatisme del primer, se’ns mostrarà com a via impracticable (com a autoengany a Geni maligne i com a follia a Riu que no passa).

Aquesta seria, doncs, a grans trets, l’estructura subjacent de Quatre tríptics en penombra. Tanmateix, el llibre de Daniel Casas amaga d’altres recursos que, a part de la seva originalitat, contribueixen a l’aspecte unitari de l’obra esmentat. D’entrada, se li podria retreure que conté masses citacions; i és cert, en té moltes. Però aquest excés de referències extratextuals penso que no és gratuït, no és una mera exhibició de la cultura literària i filosòfica de l’autor. En aquesta obra, les citacions tenen una funció, fins i tot un significat.

Podem afirmar, sense temor a dubtes, que hi ha dues classes de citacions al llibre, cadascuna d’elles amb una funció determinada. D’una banda, les dues que serveixen d’introducció a l’obra (la de Pitàgores i la d’Heràclit) i les que encapçalen cadascun dels quatre tríptics. El perquè d’aquestes es obvi: indicar el contingut del tot i de cadascuna de les parts respectivament. Les darreres són com títols que podrien tenir cadascun dels tríptics, cas que es tractés d’una novel·la. Cal fer respecte a això només dues observacions pertinents. La primera, que al Primer i al Segon tríptic són citats autors antics (Plotí i Duns Scot), mentre que al Tercer i al Quart tríptic autors molt posteriors (Schelling i Ernest Bloch). De Duns Scot a Schelling hi ha un hiatus de cinc segles. Un hiatus temàtic i existencial com el que hi ha entre el Segon i el Tercer tríptic, és a dir, entre la cultura antiga i la moderna. La segona observació, que aquestes citacions tenen trampa, una trampa que afegeix un significat addicional al conjunt de l’obra. No diré quina és, aquesta trampa. Confesso que jo, en llegir el llibre, no la vaig descobrir, i crec que molt probablement no hi haurà mai cap lector que la sàpiga veure. Encara que l’autor va donar-me permís per a revelar-te-la, lector, no ho faré; és més, vaig aconsellar-li que no ho faci mai, que romangui, aquest «vil truc» (no se’l pot anomenar sinó així) digne de Borges, per sempre més en el secret, com un ressort ocult que mou també el llibre, que palesa la nostra misèria.

El segon tipus de citacions, d’altra banda, les que encapçalen alguns dels contes, tenen una funció més específica, no per això menys complexa. Són un recurs literari que és utilitzat a tots els contes on hi figura. Una característica d’aquests tipus de contes esmentats és que, si no hi hagués la citació, la major part dels lectors no sabrien de qui (o de què, en últim extrem) estan parlant. La citació dóna el referent literari del relat. Aquest recurs no és un simple joc, ja que serveix per contraposar el que és viscut (el que l’autor escriu al conte) amb el que s’ha dit sobre el mateix (la citació i el context que suposa). Es tracta, doncs, no de literatura sobre la literatura, com el que dissortadament és tan usual avui dia, sinó de literatura que comenta i continua, utilitzant-ho, el que s’ha escrit, fent veure les semblances i les diferències entre l’abans i l’ara.

Així, Viatge al cementiri de Sète, que encapçala una citació d’El cementiri marí, és una recança per l’experiència de l’absolut que l’home no pot atènyer, però que al poema de Paul Valéry es trobava acomplerta: el sol que reposa sobre l’abisme, el coneixement confortador que descansa sobre l’inconegut, l’autor (l’home d’avui) no el tindrà quan viatgi al Cementiri de Sète, lloc d’ubicació del poema. O Retorn a Ítaca, curiós relat que posa la persona real del poeta Costantin Kavafis en diferents situacions tretes de conegudes novel·les (La mort a Venècia, de Thomas Mann, La nàusea, de Sartre, l’Ulysses, de Joyce) i d’un poeta clàssic com és Homer (l’episodi del Ciclop de l’Odissea). A més a més, per acabar-ho d’adobar, la referència a Kafka no falta: Constantin Kavafis és K., protagonista (alter ego) de Kafka a moltes de les seves novel·les i narracions. A mesura que avança el relat, la denominació de Kavafis amb la K. anirà desapareixent, serà «el vell» o «el vellard» (noteu també el munt de segles que hi ha entre l’Ulysses de Joyce, context de la tercera part del relat, i l’Odissea d’Homer, el de l’última).

Un procediment semblant es pot trobar a relats com Geni maligne, Somni místic i Cercle infernal. Al primer, Geni maligne, l’autor no diu mai que està parlant de Descartes. El lector culte, en tot cas, ho endevinarà pels conceptes filosòfics que condueixen el text, o per les referències que hi consten, com «La Flèche» (lloc on va estudiar Descartes) o el «pare Mersenne» (teòleg i filòfof francès que va recollir les objeccions, de diferents autors, a les Meditacions metafísiques): el nom «Descartes» apareix tan sols a la citació, per si de cas, per si tot i les pistes, no quedi encara clar de qui s’està parlant. El nom de Petrarca no surt tampoc a Somni místic, no és qui parla de l’aura; de fet, el narrador no és Petrarca (que parlava de Laura i del llorer, el lauro del sonet citat, és a dir, de la fama), i això el lector atent (existeix encara?) ho pot saber perquè el poeta toscà no fumava. En aquest conte poètic (o poesia contada), un dels més bells del llibre i d’argument més elaborat (es basa en l’amfibologia de la paraula «aura» i, al final, amb la seva semblança fonètica amb «Laura»), Petrarca no és el protagonista sinó l’objecte de crítica per part de l’autor (com ho era Descartes a Geni maligne).

La referència a Dante Alighieri de Cercle infernal, en canvi, té un sentit completament diferent. Hi és, més bé, per explicar al lector qui és Dite i quin significat adquireix dintre de l’estructura narrativa (si no queda prou clar a la citació, que el lector es molesti a buscar-ho a la Divina Comèdia). El que semblava, al principi, una història d’amour fou, tòpica, d’allò del més dejà ecrit, esdevé gràcies a la competència narrativa de l’autor, la caiguda cap a un final, del conte i del llibre, caiguda i final que són al·legoria: el cercle infernal a on pateixen la pena eterna els traïdors, i no sols els qui traeixen els altres sinó també a si mateixos. Ara només restarà el conte final: la blavor de l’infern, la blavor que turmentava, serà a Nigra sum, sed pulchra la negror que consola. L’infern de la vida no pot sinó recórrer al consol de la mort, a la possessió de la seva fosca bellesa (eros i thanatos un altre cop de la mà).

Llibre de contes, doncs, d’una varietat de registres sorprenent, des de la forma narrativa més «clàssica» fins a una prosa poètica que, tanmateix, gairebé mai no deixa de tenir una estructura narrativa, llibre on es pot trobar tant els sentiments més subtils com el sarcasme més groller, el patetisme i el sentit de l’humor (més o menys afortunat). Crec que he fet veure, tot i això, la coherència que hi ha al rere. Aquests tira i arronsa, aquestes modulacions i variacions sobre un mateix tema, palesen una única realitat, un únic tema, que la literatura, la molta literatura que aquest llibre conté, expressa amb contundència: la realitat de l’home i la seva inquietud consegüent, la dialèctica interna de la vida, que pot dur-lo fins als límits. A descobrir el que és. Com escriu Daniel Casas en dos d’aquest contes (La veritat d’un prosista i Riu que no passa), l’home és com una finestra rere la qual no hi ha ningú que miri. Aquest seria el seu límit.

  
MIQUEL ORTIZ
 
 

 

ÍDEX DE QUATRE TRÍPTICS EN PENOMBRA
 
      Primer Tríptic                                      
Viatge al cementiri de Sète                  
Eulàlia                                                 
Els morts                                             
     Segon Tríptic                                        
Dansarí                                                
Retorn a Ítaca                                     
La veritat d’un prosista                       
      Tercer Tríptic                                       
Duel                                                    
Geni maligne                                       
Riu que no passa                                 
       Quart Tríptic                                        
Somni místic                                       
Cercle infernal                                     
Nigra sum, sed pulchra                           
 
      PROSES COMPLEMENTÀRIES     
 
Atletes                                                 
Retirada de covard                              
Carta al director                                  
La veritat                                             
Monòleg                                              
Somni de la mort                                 
 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada