diumenge, 22 de juny del 2014

"Arquitectura de veus": apunts de lectura

 


Arquitectura de veus
Conegut per la seva activitat política i com a historiador, Xavier Tornafoch és també un creador literari, un escriptor. Avui estem aquí per presentar un nou llibre seu, un recull de narracions; en llegir-lo, ens adonem que no es pot deslligar aquesta faceta creativa ni del seu compromís polític, ni del seu interès per la història.
 
La creació literària de Tornafoch parteix sempre de la realitat, ja sigui la del nostre present immediat, ja sigui el passat històric. Amb les novel·les Lletres d’exili (1998), L’olor de les acàcies (1999) i Promesa de llibertat (2013) ha cultivat la narrativa històrica, mentre que en els seus relats dóna pas al present immediat. Així, amb Em dic Vargas i altres històries (2006), on el tema és l’emigració que es produeix en diverses èpoques, hi ha un personatge/receptor, radicat en el present, que unifica els relats a l’entorn d’ell mateix, i amb la seva pròpia visió dóna coherència al conjunt, que esdevé una reflexió sobre una problemàtica molt actual –intemporal, de fet.
 
Amb Arquitectura de veus Tornafoch prescindeix d’aquesta estratègia unificadora. De fet, el volum és prou variat per no admetre una lectura global. Però sí que hi trobem perfectament definits els interessos de l’autor, que com hem apuntant al principi parteixen sempre del compromís ideològic davant de la realitat que descriuen. Això no vol dir que es tracti de narrativa militant, o de tesi. Perquè Tornafoch no pretén demostrar res, o convènce’ns de qui sap què.
 
Ara, un llibre que es titula Arquitectura de veus és sens dubte un llibre que ha se seguir algun tipus de criteri constructiu. Aquesta ordenació té el seu element més visible en la divisió en dues parts, que agrupen els contes sota dos epígrafs: "Les veus de l’absurd" i "Les veus del conflicte". Sota el primer grup hi trobem contes que dibuixen situacions en general prou versemblants, tot i que resulten absurdes perquè no hi ha cap raó que justifiqui la forma en què es presenten. Són fets que s’esdevenen, i que poden ser sorprenents, dolorosos, o tristos, però que de fet podrien passar d’una altra manera si nos fos perquè els mateixos protagonistes els donen per bons, ja sigui per comoditat o perquè són incapaços de rebel·lar-s’hi en contra.

"Les veus del conflicte", en canvi, com diu prou bé el títol, agrupa un seguit de contes que tenen com a denominador comú l’opressió. El que és divers en cada conte és la reacció que l’opressió genera, que va des de la revolta a la submissió d’uns personatge que, històrics o actuals, són sempre versemblants: humans, molt humans.
 
Amb aquest llibre Tornafoch ens convida a reflexionar sobre el present i sobre la història, sense pretendre alliçonar-nos. I ho fa amb un conjunt de textos de lectura amena, per la qual cosa us recomanem molt sincerament aquesta Arquitectura de veus.

Jesús Aumatell

Apunts sobre "9 Nous contes petits", de Carme Bayot



http://www.emboscall.com/moment/9nous/9nous.htm
9 Nous contes petits

Fa uns anys, Carme Bayot va decidir posar-se a escriure de forma continuada amb l’objectiu de construir una obra i donar-li sortida pública. Per les circumstàncies que sigui no ha estat fins pràcticament l’edat de jubilar-se que ha donat plena sortida a una vocació que, cal suposar-ho perquè és el més natural, ja tenia des de sempre. Però ella pertany a una generació per a la qual, i més essent dona, la literatura no podia ser presa massa seriosament, ans calia considerar-la una activitat secundària. Sigui com sigui, al final la Carme Bayot va decidir posar-se a escriure amb continuïtat, i a buscar la forma de difondre els seus textos. Perquè ella escriu per al públic, i per això, en els seus escrits allò que prima és la voluntat comunicativa.
 
Per això també els seus relats arrelen en la realitat, ja sigui la quotidiana, que coneix de primera mà, o la històrica, sobre la qual es documenta. I és aquí on la seva narrativa sembla dividir-se en dues branques, que comparteixen la mateixa base, però que avancen en direccions diferents. Avui parlarem d’una d’aquestes branques, ja que el llibre que presentem, aquests 9 Nous contes petits, n’és una bona mostra, en donar continuïtat al que ja va posar de manifest el seu recull Contes petits per a gent gran, publicat per emboscall el 2008. Aquests conjunts de narracions comparteixen el tema de la relació afectiva –que pot desembocar en contacte físic o restar en la dimensió platònica–, que s’estableix entre persones de diferent sexe en situacions quotidianes plausibles.
 

Així, a partir d’aquest motiu –la relació afectiva–, presentat en contextos versemblants, desenvolupat amb una diversitat d’estratègies narratives clàssiques, la Carme Bayot ens ofereix una visió del món particular, seva, que al capdavall és el que n’esperem de tota obra artística, més enllà del gaudi o de la distracció que ens proporcioni.
 
En general, aquests contes focalitzen un personatge, ja sigui masculí o femení, en contrast amb un altre de gènere oposat. Són relacions que s’estableixen al voltant d’un desequilibri –una mancança, un malentès... –, ja sigui per esmenar-lo, ja sigui escenificar un trencament definitiu. En aquests processos, la comunicació hi juga un paper decisiu, ja que les aparences poden ser enganyoses, i no sempre som capaços de comunicar clarament què som i què volem, de la mateixa manera que no ho percebem amb exactitud dels altres.
 
Ara, la Carme Bayot no moralitza sobre això. Allò bo i allò dolent, que n’hi ha, en general és massa evident com perquè mereixi que ens hi pensem gaire. El problema s’esdevé quan una cosa es confon amb l’altra, en les zones frontereres de l’ambigüitat: aquí cadascú ha de fer ús del seu propi lliure albir, amb el risc d’equivocar-se si no ha estat prou hàbil a l’hora d’emetre o interpretar els missatges.
Jesús Aumatell