divendres, 13 de desembre del 2013

"Iste mundus furibundus", de Ramon Farrés, en edició digital oberta


Ramon Farrés
Foto de Faustí Llucià, provinent del bloc
 http://poesiamespoesia.blogspot.com.es/2010/05/lectura-poetica-martes-27-de-abril.html
Ramon Farrés, més conegut com a poeta, també conrea el relat on, sense allunyar-se dels temes que centren el seu univers líric (la identitat, canviant amb el pas del temps, del jo i de l'altre, i l'escriptura com el lloc on es revelen, o materialitzen, aquests processos, els quals, per aquesta via, transcendeixen la individualitat per a esdevenir representatius de fets universals...), adopta un to irònic, distant, a voltes sarcàstic.

Posem a disposició dels lectors, en format digital obert, el conjunt de relats Iste mundus furibundus, publicat per emboscall l'any 2001; el podeu llegir on-line com a PDF



o us podeu descarregar l'EPUB clicant aquí (per més informació sobre aquest tipus de documents, visiteu el lloc web d'emboscall)

Il·lustració de la coberta: Contemplació del món (2001) infograma de L. Aura inspirat en Viatger davant d’un mar de boira (1818), de Caspar David Friedrich.






 

diumenge, 1 de desembre del 2013

"Quatre tríptics en penombra", de Daniel Casas: "Pròleg" de Miquel Ortiz, i "Índex".



Portada: emboscall.
Pròleg 

Quatre tríptics en penombra, el llibre de Daniel Casas que ara prologo, és d’entrada un llibre de relats. El lector que s’animi a apropar-s’hi, trobarà en ell una rica diversitat de temes i d’estils; cada conte li oferirà un to i una dinàmica que no tenen el d’abans ni el que segueix.

Aquesta diversitat a la qual em refereixo, nogensmenys, no implica que Quatre tríptics en penombra sigui un mer conjunt de relats dissemblants, posats junts més o menys arbitràriament per treure’n un llibre de contes. Hi ha, a Quatre tríptics en penombra, una estructura interna (potser difícil de veure a primer cop d’ull) que converteix el llibre en una obra unitària, una obra que convé llegir seguida, de principi a fi, sense salts, és a dir, no espicossant ara un conte adés un altre, prescindint dels que menys interessen o d’aquells la comprensió dels quals se’ns fa més àrdua. Aquesta és certament una alternativa que no se li pot negar al lector (ha comprat el llibre i és per tant seu, pot fer-ne el que li vingui en gana), però cas que opti per fer-ho, crec que perdrà molt del sentit que el llibre desitja palesar.

Com el seu títol indica, Quatre tríptics en penombra és un conjunt de dotze contes dividits en quatre parts. Cada tríptic, cada grup de tres contes, «ensenya» tres aspectes d’una mateixa realitat vital, d’un tema o preocupació que afecta l’autor i també (si no fos així, no seria art) tots els humans. Varietat d’enfocaments que no s’assoleix tan sols per la diferència d’arguments sinó a més a més per l’estil literari, pel to seriós o humorístic, per l’opció d’una prosa merament narrativa o bé poètica.

Ultra aquesta unitat en la diversitat que posseeixen cadascun dels tríptics, el llibre en conjunt pot dir-se que té un argument global, és com una novel·la feta amb fragments que en aparença no guarden relació entre si. En aquest sentit, cal aclarir dues coses. La primera, que l’obra en conjunt és circular, comença amb el tema de la mort (Primer tríptic) i acaba amb idèntic tema (Quart tríptic), però modulat, amplificat per les experiències que aporten els dos tríptics intermedis. La mort, al Primer tríptic, era tractada des d’un punt de vista nostàlgic, de la pèrdua, sigui de l’èxtasi del coneixement, d’un passat més poètic o dels éssers estimats. En canvi, la mort és al Quart tríptic no només la mort del llibre sinó també la mort fàctica que ve donada pel fracàs de viure (l’eros i el thanatos freudians s’hi donen de la mà). I aquest fracàs que la mort es limita a consumar, ens l’han mostrat el Segon i el Tercer tríptic, que versen sobre l’art i la racionalitat, respectivament.

En segon lloc, hom pot copsar al llibre un punt d’inflexió decisiu. La veritat d’un prosista, relat que tenca el Segon tríptic (la meitat del llibre), suposa una ruptura que afectarà la resta de textos. L’escriptor fracassat d’aquest conte impressionant (una meravella de tècnica narrativa) podria ben bé ésser el suïcida del conte següent, Duel. Hem passat de l’art a la filosofia. Si l’art era vida, per bé que plena de conflicte i de tristor, d’un cert fracàs també, el personatge de Duel s’enfronta amb una facticitat que no sabrà concebre com a ideal, esperança de bellesa; si no gosa consumar la seva mort, és per covardia. La racionalitat, tractada irònicament als dos relats següents, amb un humor corrosiu que contrasta amb el dramatisme del primer, se’ns mostrarà com a via impracticable (com a autoengany a Geni maligne i com a follia a Riu que no passa).

Aquesta seria, doncs, a grans trets, l’estructura subjacent de Quatre tríptics en penombra. Tanmateix, el llibre de Daniel Casas amaga d’altres recursos que, a part de la seva originalitat, contribueixen a l’aspecte unitari de l’obra esmentat. D’entrada, se li podria retreure que conté masses citacions; i és cert, en té moltes. Però aquest excés de referències extratextuals penso que no és gratuït, no és una mera exhibició de la cultura literària i filosòfica de l’autor. En aquesta obra, les citacions tenen una funció, fins i tot un significat.

Podem afirmar, sense temor a dubtes, que hi ha dues classes de citacions al llibre, cadascuna d’elles amb una funció determinada. D’una banda, les dues que serveixen d’introducció a l’obra (la de Pitàgores i la d’Heràclit) i les que encapçalen cadascun dels quatre tríptics. El perquè d’aquestes es obvi: indicar el contingut del tot i de cadascuna de les parts respectivament. Les darreres són com títols que podrien tenir cadascun dels tríptics, cas que es tractés d’una novel·la. Cal fer respecte a això només dues observacions pertinents. La primera, que al Primer i al Segon tríptic són citats autors antics (Plotí i Duns Scot), mentre que al Tercer i al Quart tríptic autors molt posteriors (Schelling i Ernest Bloch). De Duns Scot a Schelling hi ha un hiatus de cinc segles. Un hiatus temàtic i existencial com el que hi ha entre el Segon i el Tercer tríptic, és a dir, entre la cultura antiga i la moderna. La segona observació, que aquestes citacions tenen trampa, una trampa que afegeix un significat addicional al conjunt de l’obra. No diré quina és, aquesta trampa. Confesso que jo, en llegir el llibre, no la vaig descobrir, i crec que molt probablement no hi haurà mai cap lector que la sàpiga veure. Encara que l’autor va donar-me permís per a revelar-te-la, lector, no ho faré; és més, vaig aconsellar-li que no ho faci mai, que romangui, aquest «vil truc» (no se’l pot anomenar sinó així) digne de Borges, per sempre més en el secret, com un ressort ocult que mou també el llibre, que palesa la nostra misèria.

El segon tipus de citacions, d’altra banda, les que encapçalen alguns dels contes, tenen una funció més específica, no per això menys complexa. Són un recurs literari que és utilitzat a tots els contes on hi figura. Una característica d’aquests tipus de contes esmentats és que, si no hi hagués la citació, la major part dels lectors no sabrien de qui (o de què, en últim extrem) estan parlant. La citació dóna el referent literari del relat. Aquest recurs no és un simple joc, ja que serveix per contraposar el que és viscut (el que l’autor escriu al conte) amb el que s’ha dit sobre el mateix (la citació i el context que suposa). Es tracta, doncs, no de literatura sobre la literatura, com el que dissortadament és tan usual avui dia, sinó de literatura que comenta i continua, utilitzant-ho, el que s’ha escrit, fent veure les semblances i les diferències entre l’abans i l’ara.

Així, Viatge al cementiri de Sète, que encapçala una citació d’El cementiri marí, és una recança per l’experiència de l’absolut que l’home no pot atènyer, però que al poema de Paul Valéry es trobava acomplerta: el sol que reposa sobre l’abisme, el coneixement confortador que descansa sobre l’inconegut, l’autor (l’home d’avui) no el tindrà quan viatgi al Cementiri de Sète, lloc d’ubicació del poema. O Retorn a Ítaca, curiós relat que posa la persona real del poeta Costantin Kavafis en diferents situacions tretes de conegudes novel·les (La mort a Venècia, de Thomas Mann, La nàusea, de Sartre, l’Ulysses, de Joyce) i d’un poeta clàssic com és Homer (l’episodi del Ciclop de l’Odissea). A més a més, per acabar-ho d’adobar, la referència a Kafka no falta: Constantin Kavafis és K., protagonista (alter ego) de Kafka a moltes de les seves novel·les i narracions. A mesura que avança el relat, la denominació de Kavafis amb la K. anirà desapareixent, serà «el vell» o «el vellard» (noteu també el munt de segles que hi ha entre l’Ulysses de Joyce, context de la tercera part del relat, i l’Odissea d’Homer, el de l’última).

Un procediment semblant es pot trobar a relats com Geni maligne, Somni místic i Cercle infernal. Al primer, Geni maligne, l’autor no diu mai que està parlant de Descartes. El lector culte, en tot cas, ho endevinarà pels conceptes filosòfics que condueixen el text, o per les referències que hi consten, com «La Flèche» (lloc on va estudiar Descartes) o el «pare Mersenne» (teòleg i filòfof francès que va recollir les objeccions, de diferents autors, a les Meditacions metafísiques): el nom «Descartes» apareix tan sols a la citació, per si de cas, per si tot i les pistes, no quedi encara clar de qui s’està parlant. El nom de Petrarca no surt tampoc a Somni místic, no és qui parla de l’aura; de fet, el narrador no és Petrarca (que parlava de Laura i del llorer, el lauro del sonet citat, és a dir, de la fama), i això el lector atent (existeix encara?) ho pot saber perquè el poeta toscà no fumava. En aquest conte poètic (o poesia contada), un dels més bells del llibre i d’argument més elaborat (es basa en l’amfibologia de la paraula «aura» i, al final, amb la seva semblança fonètica amb «Laura»), Petrarca no és el protagonista sinó l’objecte de crítica per part de l’autor (com ho era Descartes a Geni maligne).

La referència a Dante Alighieri de Cercle infernal, en canvi, té un sentit completament diferent. Hi és, més bé, per explicar al lector qui és Dite i quin significat adquireix dintre de l’estructura narrativa (si no queda prou clar a la citació, que el lector es molesti a buscar-ho a la Divina Comèdia). El que semblava, al principi, una història d’amour fou, tòpica, d’allò del més dejà ecrit, esdevé gràcies a la competència narrativa de l’autor, la caiguda cap a un final, del conte i del llibre, caiguda i final que són al·legoria: el cercle infernal a on pateixen la pena eterna els traïdors, i no sols els qui traeixen els altres sinó també a si mateixos. Ara només restarà el conte final: la blavor de l’infern, la blavor que turmentava, serà a Nigra sum, sed pulchra la negror que consola. L’infern de la vida no pot sinó recórrer al consol de la mort, a la possessió de la seva fosca bellesa (eros i thanatos un altre cop de la mà).

Llibre de contes, doncs, d’una varietat de registres sorprenent, des de la forma narrativa més «clàssica» fins a una prosa poètica que, tanmateix, gairebé mai no deixa de tenir una estructura narrativa, llibre on es pot trobar tant els sentiments més subtils com el sarcasme més groller, el patetisme i el sentit de l’humor (més o menys afortunat). Crec que he fet veure, tot i això, la coherència que hi ha al rere. Aquests tira i arronsa, aquestes modulacions i variacions sobre un mateix tema, palesen una única realitat, un únic tema, que la literatura, la molta literatura que aquest llibre conté, expressa amb contundència: la realitat de l’home i la seva inquietud consegüent, la dialèctica interna de la vida, que pot dur-lo fins als límits. A descobrir el que és. Com escriu Daniel Casas en dos d’aquest contes (La veritat d’un prosista i Riu que no passa), l’home és com una finestra rere la qual no hi ha ningú que miri. Aquest seria el seu límit.

  
MIQUEL ORTIZ
 
 

 

ÍDEX DE QUATRE TRÍPTICS EN PENOMBRA
 
      Primer Tríptic                                      
Viatge al cementiri de Sète                  
Eulàlia                                                 
Els morts                                             
     Segon Tríptic                                        
Dansarí                                                
Retorn a Ítaca                                     
La veritat d’un prosista                       
      Tercer Tríptic                                       
Duel                                                    
Geni maligne                                       
Riu que no passa                                 
       Quart Tríptic                                        
Somni místic                                       
Cercle infernal                                     
Nigra sum, sed pulchra                           
 
      PROSES COMPLEMENTÀRIES     
 
Atletes                                                 
Retirada de covard                              
Carta al director                                  
La veritat                                             
Monòleg                                              
Somni de la mort                                 
 

 

divendres, 29 de novembre del 2013

"La cinquena estació", de Prudenci Reguant, en edició digital oberta



Podeu llegir la novel·la on-line



o descarregar-vos l'EPUB clicant aquí o sobre la imatge de la portada:
 
A la contraportada de l’edició d’Emboscall de La cinquena estació (2005), jo mateix hi vaig escriure aquesta nota:
Amb La cinquena estació Prudenci Reguant realitza una novel·la iniciàtica, la lectura de la qual ha de commoure pregonament el lector. Dividida en dues parts simètriques i complementàries (com les dues cares d’una mateixa moneda), hàbilment s’hi conjuguen vida i imaginació, memòria i fantasia.
 
El llenguatge, que és alhora àgil i senzill, descriptiu i poètic, s’adequa perfectament a l’itinerari d’uns personatges a la recerca d’ells mateixos; un itinerari que és interior i exterior alhora, físic i espiritual, real i màgic... Un viatge que ens trasllada de Barcelona a la costa empordanesa, de París a la Provença, seguint els passos d’uns sers profundament humans, que en la seva recerca de la plenitud i l’amor, hauran d’enfrontar-se amb l’alienació i l’oblit.
En definitiva, una novel·la senzillament impressionant.
Ara (novembre de 2013), mentre la revisava per a l’edició digital (calia corregir-hi errors ortogràfics que enlletgien el text), he anotat el següent:
Una novel·la de pèrdues, de renúncies, d’adéus que es perpetuen clavats a la memòria com nafres que mai no acaben de sanar. A l’inici hi ha el trencament, i el dolor del trencament aboca a la recerca d’allò mateix que queda enrere, perquè el que s’abandona o es perd és el que el que es necessita, però el que es necessita ens immobilitza. El camí de l’allunyament és el de la tornada.
El paradís perdut, retrobat, tornat a perdre..., reiteradament perdut i retrobat. Potser és aquesta, la cinquena estació que es busca: el moment d’una epifania. Sabent, però, que no és res més que un moment efímer, que ens deixa amb més set encara.
La cinquena estació és la manifestació tangible d’un més enllà, que no és d’aquest món de cap altra forma que en el seu buit, la seva absència. Sentir tan pregonament la presència d’aquest buit en la matèria tangible com per voler-ne destil·lar l’essència, o, si més no, fondre’s amb ella, aquesta és la recerca de La cinquena estació.
Sobre la portada de l’edició: el mateix Prudenci me la va fer arribar, ell mateix l’havia dibuixada, a partir de la descripció de l'escut d'armes que figura al final de la novel·la:
“Al damunt del tron hi lluïa un escut. Me’l vaig mirar atentament, car tenia quelcom que em cridava l’atenció. Tenia unes línies de color violeta en el quart dret superior tallades en lapislàtzuli, i en l’esquerda dues estrelles, l’una en fons d’or, l’altra en atzabeja. Al quart inferior esquerre hi lluïa una maragda magnífica amb la inscripció verdes illes altes, i al dret un drac d’ametista jeia dominat per tres roses de robí clavades a la gola a tall de llança, sobre un fons de metre blanc.”
 Jesús Aumatell, novembre de 2013

Seguiu la pàgina Prdenci Reguant al Facebook (creada i gestionada per emboscall).

Per més informació sobre la gestió d'arxius EPUB, visiteu la pàgina web d'Emboscall.
 

dimecres, 27 de novembre del 2013

"Guía urbana de perplejos", de Alberto Tugues, en edición digital abierta


Ponemos hoy a disposición del lector, en formato digital, la Guía urbana de perplejos (Les Arts del Llibre, Barcelona, 1989; prólogo de A. Ràfols Casamada), uno de los primeros títulos publicados por Alberto Tugues. Se encuentran en esta obra, ya plenamente definidas, las características de este autor, que en lo estilístico se mueve en la frontera entre la poesía y la prosa, mientras que en lo temático mezcla realidad y ficción, humor y tragedia, ternura y sarcasmo... Y el lector no termina de seber a ciencia cierta donde empieza lo uno y termina lo otro, tal vez porque ese sea en definitva el mensaje: que todo se da a la vez, indisociable. Sin embargo, esto sucede en el marco muy concreto de una ciudad, Barcelona, que es real aunque no lo parezca.

Además del formato PDF, que se puede leer on-line,


ponemos también a disposición del lector el libro como archivo EPUB, que se puede descargar clicando aquí o sobre la portada:

http://www.emboscall.com/moment/guia/Guia%20urbana%20de%20perplejos%20-%20Tugues,%20Alberto.epub
 
Para más información sobre la gestión de archivos EPUB, visitad la pàgina web de emboscall (en catalán).
 
Sobre otras obras del autor en este bloc, clicad aquí.
 
 

dilluns, 25 de novembre del 2013

Prudenci Reguant, cinc anys després

Prudenci Reguant
 
Al web http://www.geocities.ws/prudenci_reguant/ el mateix autor hi va escriure la següent nota biogràfica [devia ser l'any 2007]:
 
En Prudenci Reguant és nascut a Cardona el 1950, de família humil, que aviat es trasllada a Manresa. Hi van romandre fins a mitjans dels anys 60, ja que quan Prudenci complí 14 anys s'instal·laren a Barcelona, al carrer del Clot, on ara torna a viure, després d'un periple en solitari per diferents llocs de Catalunya.

Al 1974 acabà la carrera de Biologia i combinà aquesta feina amb una llibreria esotèrica al Carrer Princesa anomenada Arbor, que ell va fundar. Treballant també en el món del llibre, ha estat a dues llibreries més i ha mantingut també dues editorials petites. 

Ha dedicat molts anys a la traducció de llibres d'Alquímia, Càbala i Tradició, època que coincideix amb el període en què viatjà arreu de Catalunya. Però el 1999, a causa d'una malaltia, es va veure obligat a mantenir repòs. 

 Actualment s'està preocupant d'editar els seus llibres, com La Cinquena Estació i El Llibre del Perfecte Amor (Emboscall 2005), Galceràn, o el poema del rescat de les cent donzelles (Associació Medievalista de Bagà, 2006), El Pi de Centelles, mite ritu i experiència. Començà a escriure seriosament al 1989, sobretot poesia, i actualment a part dels quatre llibres publicats, té un romanent de centenars de poemes, contes, etc, per transmetre, i ho farà a través d'aquesta web.
 
Però a finals de 2008 (fa, doncs, cinc anys) Prudenci Reguant va deixar aquest món, i no sabem si realment tota la seva obra literària i assagística està penjada al lloc web esmentat al principi d'aquest escrit. Alguna persona (Àngels) hi va escriure un emotiu poema de comiat (que reproduïm tot seguit), i suposem que s'ha cuidat de mantenir aquest lloc obert.
 
QUÈ SE LI POT DIR A UN POETA QUE ELL NO ENS HAGI JA DIT?

Que la vida, curta per uns, s’ha fet llarga per a tu
esperant aquest moment gloriós.
Que la vida, amb les seves riqueses, no ha sabut donar-te
allò que tu amb plaer ens has donat.
Que la vida, plena i rica que has viscut,
ens has mostrat el teu cor dolorit.

Qui és el fill que amb tanta generositat cuidà dels seus pares
quan les forces li flaquejaven!
Qui és l’amic que amb tanta sensibilitat cuidà dels seus amics
quan no tots li responien!
Qui és l’home que ens despullà la seva ànima sense por de ser jutjat
i sense por del de dalt!

Ara te'n vas en silenci sense deixar-nos cap buit,
perquè estem plens dels teus poemes i de les teves virtuts.
No plorarem la teva absència sense que ens donis permís
perquè era aquesta la felicitat que enyoraves
i si és la teva, la nostra també.

Àngels 21-11-2008
 
Cinc anys després de la seva mort, la figura i l'obra de Prudenci Reguant continuen ignorades, sense el mínim reconeixement i divulgació que mereixen.
 
Atès aquest estat de coses, emboscall preveu recuperar les edicions fetes de les obres d'aquest autor, i posar-les, en versió digital oberta, a disposició dels lectors. Ho anirem fent al llarg de les properes setmanes, començant per la novel·la La cinquena estació.
 

dimecres, 20 de novembre del 2013

"Els peons de l'assassí", novel·la de Maria Lluïsa Latorre en edició digital oberta



Cliqueu  aquí per descarregar-vos l'EPUB 

Els peons de l’assassí (l'edició impresa d'aquesta novel·la es va fer a Vic el 2006) és la història d’una metgessa forense, la doctora Clara Verdaguer que es veu involucrada en un seguit de circumstàncies insòlites que afectaran la seva plàcida vida a Nova York.
               Tot comença amb l’assassinat d’una coneguda actriu a qui la Clara practica l’autòpsia. El cas comporta que conegui i col·labori estretament amb un jove inspector i que es relacioni amb el fascinant món del cinema.
                Durant la investigació arriben a la ciutat uns vells amics de la Clara, un eminent físic i la seva esposa, i una coneguda escriptora. A poc a poc els successos es van encadenant, menant la Clara a concórrer a un congrés d’expedients X, a cooperar amb els socis de la CIFE —una fundació que investiga fenòmens paranormals—, a tractar un grup de prostitutes... fins que una periodista ressentida amb ella publica un escrit sobre una tràgica història de la seva família, la qual cosa farà que la Clara es bolqui a investigar l’assassinat de la seva mare, a Barcelona, fa trenta anys.
                La Clara viatja a la seva ciutat natal encetant una odissea que, a través dels que van viure aquells últims temps de la dictadura franquista, la va apropant a un passat inquietant, enigmàtic i esquiu, sense que li pugui arrancar els seus secrets més pregons. En canvi, desperta un assassí implacable que, per mantenir-se impune, no dubtarà a matar un altre cop.
                En tornar a Nova York els esdeveniments es precipiten amb més assassinats. Es comença a esbossar una relació d’aquests crims amb tot allò esdevingut a Barcelona, però... quin és el nexe? L’estranya odissea de la Clara culmina amb un descobriment inesperat.
                Es posen en joc, doncs, personatges, temps i espais aparentment molt llunyans entre si, però que gràcies a la minuciosa construcció de la trama, conflueixen en una línia argumental molt ben travada. Els peons de l’assassí és una novel·la excepcionalment llarga (més de 800 pàgines), escrita amb rigor, per tal que el monumental edifici se sostingui, però també amb la llibertat de qui pensa, abans que res, en la plena realització d’un fecund impuls creatiu.

Podeu llegir la novel·la on-line (en dues parts):






 




Maria Lluïsa Latorre Casellas va néixer a l’Esquirol el dia 28 / 2 / 61. Als cinc anys va anar a viure a Vic amb la seva família i va compaginar els estudis ordinaris amb activitats com piano, mecanografia i dansa. Als divuit anys va cursar estudis de medicina a Reus i els va acabar l’any 1985.
Del 1979 al 1989 va formar part del grup de rock Duble-Buble tocant els teclats.
Actualment resideix a Tordera on exerceix de metgessa al Centre d’Atenció Primària des de fa 19 anys.
És també autora de les obres De Susqueda a Tübingen (2010) i Dones invisibles (2011).
Per més informació, visiteu el seu lloc web.

Seguiu la pàgina d'Els peons de l'assassí al Facebook.
Podeu descarregar-vos l'EPUB d'aquesta la novel·la. Per més informació sobre aquest tipus d'arxius i com gestionar-los, visiteu el lloc web d'Emboscall.

 



 
 

dijous, 31 d’octubre del 2013

Edició digital d'Òpal de foc, d'Albert Canadell


Òpal de foc és una novel·la breu bastida sobre tres narracions que comparteixen una protagonista, Carmina, brasilera adolescent que, fugint d’un destí abjecte i cruel, recala a Europa (la Provença i Catalunya), per tornar, ja madura, als orígens. Però rere la figura d’aquest personatge i el seu periple s’incrusten, ja sigui com a matisos, ja sigui com a contrasts, d’altres personatges, d’altres periples, en un conjunt carregat de ressonàncies. La narració, sintètica en tant que condensa un llarg recorregut en el temps i en l'espai, s’entreté, però, en dibuixar el detall de la vida quotidiana, de les emocions i sentiments dels personatges, i del rerefons, perquè també el lloc, ja sigui la natura o la ciutat, assoleix un clar protagonisme, com també el té el món del treball i la forma de guanyar-se la vida. En definitiva, aquesta novel·leta constitueix una bona mostra de la narrativa d’Albert Canadell (Tona, 1963).

Podeu descarregar-vos l'epub (llibre digital) si cliqueu sobre la portada:
 
http://www.emboscall.com/moment/opal/Opal%20de%20foc%20-%20Canadell,%20Albert.epub
 
 
Podeu llegir-lo on-line com a pdf: 
 
 
 


Seguiu la pàgina del llibre al Facebook.

També està a la vostra disposició el llibre Del zenit, poemes d'Albert Canadell, en edició digital oberta.

Noia d'Iquitos (vídeo-recitació).