dimecres, 4 de febrer del 2015

Reescriure la realitat. Apunts de lectura de "L’irresistible encant dels encantats", de Ramon Monton

Portada del llibre



 L’irresistible encant dels encantats

Col. Moment Angular, 95
© Ramon Monton
Dipòsit legal: B 17934-2014
ISBN: 978-84-92563-76-0
Primera edició: agost de 2014

188 p. - 20,5 x 14,5 cm - PVP: 10€









Encara que de Ramon Monton no n’haguessis llegit cap altra obra, si t’endinsessis en la lectura de L’irresistible encant del encantats, de seguida comprendries que es tracta d’uns textos literàriament extraordinaris per la seva qualitat. L’escriptura narrativa de Ramon Monton és en aparença senzilla, perquè es tracta d’un autor d’estil auster; però és una austeritat que dista del minimalisme tant com del barroquisme, perquè permet dibuixar trames riques i personatges nítids, tot coherentment encaixat en peces combinables amb d’altres dins de l’obra, cosa que en reforça el sentit de conjunt. Per posar un exemple del que vull dir n’hi ha prou amb agafar el llibre que presentem i llegir els primers paràgrafs del conte que l’encapçala i li dóna títol:

El meu pare tenia sovint problemes semàntics amb els apoderats de banc perquè, cada cop que un li deia, en acomiadar-se, «encantat», ell li contestava, infal·liblement:–Encantat ho seràs tu!I se n’anava tan picat que no hi tornava més, en aquell banc. Fins que va córrer la brama entre els apoderats de tots els bancs del poble que, si veien un home rabassut, amb cabells blancs, pudor de peix i molts bitllets a la butxaca, per res del món no li havien de dir «encantat» sinó, a tot estirar, «molt de gust», «que tingui un bon dia», «bon dia i bona hora» o «passi-ho bé, senyor Moragues».Al meu pare no li agradaven els encantats, era un home pràctic, i l’encantat que menys li agradava era jo. Per alguna cosa jo era el seu fill i, per a algú tan poc amant dels encanteris com el meu pare, devia ser una mortificació tenir un fill somiatruites i poeta, més pendent de les fases de la lluna, les estrelles, la tundra àrtica i els remolins d’espores que de guanyar diners.

Amb ben pocs recursos queden definides les psicologies dels personatges principals del conte, i la distància que els separa. L’autor aconsegueix, amb claredat i concisió, captar l'atenció del lector, que no distreu amb enfarfegaments descriptius i en canvi reforça amb l’avanç continu de l’acció. Perquè, ens aquests relats, hi passen coses, a distints nivells de lectura.

El relat inicial es presenta en primera persona, cosa que ens pot induir a associar-ne el protagonista amb l’autor. Ramon Monton juga amb això al llarg d’aquesta obra, fins al punt que podríem acabar pensant que la seva intenció última seria presentar-nos una imatge d’ell mateix; no una imatge estrictament realista, perquè sap que el ver i el versemblant no sempre harmonitzen, quan es tracta de l’art, és clar.

Però si llegim aquest primer relat com una mena de projecció simbòlica del mateix autor, veiem com es posen els fonaments per a una interpretació coherent, unitària, d’una obra en aparença miscel·lània, feta de retalls de coses diverses que, per atzar, han anat a parar al mateix calaix. Des d’aquesta perspectiva és especialment significatiu que el primer personatge que apareix al llibre sigui el pare, el qual, com a símbol tant de la tradició com del conjunt de principis que governen tota societat en tot moment (és a dir, com a símbol del que ens condiciona en sentit històric i social), es representa aquí com una persona molt primària, materialista, per a la qual tot el que no dóna un benefici tangible no serveix per res, i el protagonista del relat, que hi representa el mateix autor, per bé que no es revolta contra aquest ordre establert per tradició, tanmateix no s’hi adapta.

D’aquesta tradició només li’n queda un cotxe atrotinat. I, encara que per poder prendre possessió d’aquest llegat ha de superar amb moltes dificultats un seguit de proves (com una mena de ritual iniciàtic), tot plegat li serveix per independitzar-se, per prendre plena possessió de les regnes de la seva existència. El conte acaba amb aquest paràgraf:

El mateix matí en què em van donar el permís, vaig apartar l’escala d’alumini i els pots de pintura de cinc quilos que em barraven el pas fins a la porta del 600 i m’hi vaig asseure al volant: era una sensació curiosa, ara conduiria jo, ningú no em diria res, ni cap on havia de girar ni quin era el millor camí; m’endinsaria tot sol al món, travessant mars de boira, túnels, boscos de nogueres ombroses i valls florides com cobrellits de pètals, paisatges nous, meravellosos, inesperats, familiars, redescoberts, somiats; la lluna m’acompanyaria, més enllà de la finestra, plena, nua, ballant per les teulades i omplint la nit de contorns blavosos, avançant i esmunyint-se entre arxipèlags adormits d’estrelles, com una deessa egípcia, amb la mirada intensa d’una princesa hindú o l’esperit benèfic d’una font quan es pentina, i vaig ficar la clau al pany i vaig engegar el 600, disposat a engolir quilòmetres fins que el cor em digués prou.

En el context de la interpretació que fem del conte, aquesta situació és una representació de la forma en què l’autor es proposa de bastir la seva obra creativa: Ramon Monton, davant d’una determinada tradició literària a la qual li resulta molt difícil seguir, perquè no en comparteix el sentit ni s’identifica amb el seu propòsit, n’aprofita el poc que li forneix per fer-se el seu propi camí, amb total llibertat, lluny d’allò que li estava predestinat.

Després d’aquest primer conte certament proemial, el següent del recull, “El Maharaja de Babalalimpur”, podríem llegir-lo com una exemplificació de l’ús de la llibertat creativa que, amb dificultats però amb convicció, acaba d’assolir l’autor. Hi trobem un plantejament molt diferent, gairebé oposat al del primer conte: s’abandona el realisme per dibuixar aquí un món llunyà, regit per lleis que ens semblen fantàstiques. Però submergits en l’atmosfera a voltes onírica del relat, hi reapareixen elements que ens semblaven determinants al conte inicial: la presència (en aquest cas, del buit que deixa, perquè és mort) del pare (i d’altres parents), i la simbolització de la tradició històrica, entesa en termes de relació conflictiva envers el protagonista. El Maharaja, que és el màxim sobirà del seu món, se sent perdut, sent que no està preparat per enfrontar-se amb determinades situacions, i troba a faltar instàncies superiors en les quals recolzar-se. El conte no acaba bé: hi ha mort i destrucció, és a dir, pèrdua. Però una part se salva i ofereix una possibilitat de conciliació. Així, la balena morta simbolitzaria un límit inabastable, un camí que està interdit per forces irracionals destructives, mentre l’elefant, que sobreviu, simbolitza la via possible, tot i que marcada pel signe de la pèrdua.

Ramon Monton basteix la seva narrativa dins del real racional encaixant-hi, tant com és possible (entenent “possible” com a literàriament, artísticament, harmònic) la fantasia, l’irracional. Aquest encaix –estigma d’una pèrdua– es viu furtivament (“El gos de la Mariona”), perquè, tot i que la irrupció del fantàstic en el real que pot salvar el col·lectiu (“La passa”), això va passar fa molt de temps; “la meva àvia encara no havia nascut”. I ens avisa l’autor, al principi del conte “Hi ha veïns nous a l’escala” que “allò desconegut sempre és susceptible de provocar un cert desordre i constitueix una amenaça contra l’estat de coses establert”, i ho exemplifica amb el cas de la tribu d’origen selvàtic que s’instal·la a l’àtic d’un bloc de pisos, fet que acaba amb la intervenció dels bombers, és a dir, la força de restitució de l’ordre. Aquest relat, a més, fa èmfasi en un altre aspecte important de l’obra: la preocupació per l’entorn, tant social –humà– com natural –animal–. Així, paral·lelament a la incursió de la tribu selvàtica en la urbs massificada, la indústria i el consumisme deixen sentir els seus nocius efectes en l’ecosistema originari de la tribu: és precisament la destrucció d’aquest ecosistema que en provoca l’emigració, la qual, com veiem, resulta inviable perquè acaba en inadaptació i destrucció.

Aquests paràgrafs volen convidar a la lectura de L’irresistible encant dels encantats sense tenir la pretensió de donar una clau definitiva de l’obra, però sí amb la voluntat de mostrar que ens trobem davant d’una aportació literària molt valuosa d’un gran escriptor, perquè els seus relats, proses i apunts, tan aparentment senzills i dispars, estan plens d’elements recurrents que ressonen en un conjunt harmònic. On ressona, és clar, una tradició que Monton vol fer seva, perquè s’hi reconeix: la del grup de Sabadell, ciutat d’on és originari: no casualment.

Jesús Aumatell