 |
| Portada: emboscall. |
Pròleg
Quatre tríptics en penombra, el llibre de Daniel Casas que ara prologo, és d’entrada
un llibre de relats. El lector que s’animi a apropar-s’hi, trobarà en ell una
rica diversitat de temes i d’estils; cada conte li oferirà un to i una dinàmica
que no tenen el d’abans ni el que segueix.
Aquesta diversitat a la qual em
refereixo, nogensmenys, no implica que Quatre tríptics en penombra sigui
un mer conjunt de relats dissemblants, posats junts més o menys arbitràriament
per treure’n un llibre de contes. Hi ha, a Quatre tríptics en penombra,
una estructura interna (potser difícil de veure a primer cop d’ull) que
converteix el llibre en una obra unitària, una obra que convé llegir seguida,
de principi a fi, sense salts, és a dir, no espicossant ara un conte adés un
altre, prescindint dels que menys interessen o d’aquells la comprensió dels
quals se’ns fa més àrdua. Aquesta és certament una alternativa que no se li pot
negar al lector (ha comprat el llibre i és per tant seu, pot fer-ne el que li
vingui en gana), però cas que opti per fer-ho, crec que perdrà molt del sentit
que el llibre desitja palesar.
Com el seu títol indica, Quatre
tríptics en penombra és un conjunt de dotze contes dividits en quatre
parts. Cada tríptic, cada grup de tres contes, «ensenya» tres aspectes d’una
mateixa realitat vital, d’un tema o preocupació que afecta l’autor i també (si
no fos així, no seria art) tots els humans. Varietat d’enfocaments que no
s’assoleix tan sols per la diferència d’arguments sinó a més a més per l’estil
literari, pel to seriós o humorístic, per l’opció d’una prosa merament
narrativa o bé poètica.
Ultra aquesta unitat en la
diversitat que posseeixen cadascun dels tríptics, el llibre en conjunt pot
dir-se que té un argument global, és com una novel·la feta amb fragments que en
aparença no guarden relació entre si. En aquest sentit, cal aclarir dues coses.
La primera, que l’obra en conjunt és circular, comença amb el tema de la mort
(Primer tríptic) i acaba amb idèntic tema (Quart tríptic), però modulat,
amplificat per les experiències que aporten els dos tríptics intermedis. La
mort, al Primer tríptic, era tractada des d’un punt de vista nostàlgic, de la pèrdua,
sigui de l’èxtasi del coneixement, d’un passat més poètic o dels éssers
estimats. En canvi, la mort és al Quart tríptic no només la mort del llibre
sinó també la mort fàctica que ve donada pel fracàs de viure (l’eros i
el thanatos freudians s’hi donen de la mà). I aquest fracàs que la mort
es limita a consumar, ens l’han mostrat el Segon i el Tercer tríptic, que
versen sobre l’art i la racionalitat, respectivament.
En segon lloc, hom pot copsar al
llibre un punt d’inflexió decisiu. La veritat d’un prosista, relat que
tenca el Segon tríptic (la meitat del llibre), suposa una ruptura que afectarà
la resta de textos. L’escriptor fracassat d’aquest conte impressionant (una
meravella de tècnica narrativa) podria ben bé ésser el suïcida del conte
següent, Duel. Hem passat de l’art a la filosofia. Si l’art era vida,
per bé que plena de conflicte i de tristor, d’un cert fracàs també, el
personatge de Duel s’enfronta amb una facticitat que no sabrà concebre
com a ideal, esperança de bellesa; si no gosa consumar la seva mort, és per
covardia. La racionalitat, tractada irònicament als dos relats següents, amb un
humor corrosiu que contrasta amb el dramatisme del primer, se’ns mostrarà com a
via impracticable (com a autoengany a Geni maligne i com a follia a Riu
que no passa).
Aquesta seria, doncs, a grans trets,
l’estructura subjacent de Quatre tríptics en penombra. Tanmateix, el
llibre de Daniel Casas amaga d’altres recursos que, a part de la seva
originalitat, contribueixen a l’aspecte unitari de l’obra esmentat. D’entrada,
se li podria retreure que conté masses citacions; i és cert, en té moltes. Però
aquest excés de referències extratextuals penso que no és gratuït, no és una
mera exhibició de la cultura literària i filosòfica de l’autor. En aquesta
obra, les citacions tenen una funció, fins i tot un significat.
Podem afirmar, sense temor a dubtes,
que hi ha dues classes de citacions al llibre, cadascuna d’elles amb una funció
determinada. D’una banda, les dues que serveixen d’introducció a l’obra (la de
Pitàgores i la d’Heràclit) i les que encapçalen cadascun dels quatre tríptics.
El perquè d’aquestes es obvi: indicar el contingut del tot i de cadascuna de
les parts respectivament. Les darreres són com títols que podrien tenir
cadascun dels tríptics, cas que es tractés d’una novel·la. Cal fer respecte a
això només dues observacions pertinents. La primera, que al Primer i al Segon
tríptic són citats autors antics (Plotí i Duns Scot), mentre que al Tercer i al
Quart tríptic autors molt posteriors (Schelling i Ernest Bloch). De Duns Scot a
Schelling hi ha un hiatus de cinc segles. Un hiatus temàtic i existencial com
el que hi ha entre el Segon i el Tercer tríptic, és a dir, entre la cultura
antiga i la moderna. La segona observació, que aquestes citacions tenen trampa,
una trampa que afegeix un significat addicional al conjunt de l’obra. No diré
quina és, aquesta trampa. Confesso que jo, en llegir el llibre, no la vaig
descobrir, i crec que molt probablement no hi haurà mai cap lector que la
sàpiga veure. Encara que l’autor va donar-me permís per a revelar-te-la,
lector, no ho faré; és més, vaig aconsellar-li que no ho faci mai, que
romangui, aquest «vil truc» (no se’l pot anomenar sinó així) digne de Borges,
per sempre més en el secret, com un ressort ocult que mou també el llibre, que
palesa la nostra misèria.
El segon tipus de citacions, d’altra
banda, les que encapçalen alguns dels contes, tenen una funció més específica,
no per això menys complexa. Són un recurs literari que és utilitzat a tots els
contes on hi figura. Una característica d’aquests tipus de contes esmentats és
que, si no hi hagués la citació, la major part dels lectors no sabrien de qui
(o de què, en últim extrem) estan parlant. La citació dóna el referent literari
del relat. Aquest recurs no és un simple joc, ja que serveix per contraposar el
que és viscut (el que l’autor escriu al conte) amb el que s’ha dit sobre el
mateix (la citació i el context que suposa). Es tracta, doncs, no de literatura
sobre la literatura, com el que dissortadament és tan usual avui dia, sinó de
literatura que comenta i continua, utilitzant-ho, el que s’ha escrit, fent
veure les semblances i les diferències entre l’abans i l’ara.
Així, Viatge al cementiri de Sète,
que encapçala una citació d’El cementiri marí, és una recança per
l’experiència de l’absolut que l’home no pot atènyer, però que al poema de Paul
Valéry es trobava acomplerta: el sol que reposa sobre l’abisme, el coneixement
confortador que descansa sobre l’inconegut, l’autor (l’home d’avui) no el
tindrà quan viatgi al Cementiri de Sète, lloc d’ubicació del poema. O Retorn
a Ítaca, curiós relat que posa la persona real del poeta Costantin Kavafis
en diferents situacions tretes de conegudes novel·les (La mort a Venècia,
de Thomas Mann, La nàusea, de Sartre, l’Ulysses, de Joyce) i d’un
poeta clàssic com és Homer (l’episodi del Ciclop de l’Odissea). A més a
més, per acabar-ho d’adobar, la referència a Kafka no falta: Constantin Kavafis
és K., protagonista (alter ego) de Kafka a moltes de les seves novel·les
i narracions. A mesura que avança el relat, la denominació de Kavafis amb la K.
anirà desapareixent, serà «el vell» o «el vellard» (noteu també el munt de
segles que hi ha entre l’Ulysses de Joyce, context de la tercera part
del relat, i l’Odissea d’Homer, el de l’última).
Un procediment semblant es pot
trobar a relats com Geni maligne, Somni místic i Cercle
infernal. Al primer, Geni maligne, l’autor no diu mai que està
parlant de Descartes. El lector culte, en tot cas, ho endevinarà pels conceptes
filosòfics que condueixen el text, o per les referències que hi consten, com
«La Flèche» (lloc on va estudiar Descartes) o el «pare Mersenne» (teòleg i
filòfof francès que va recollir les objeccions, de diferents autors, a les Meditacions
metafísiques): el nom «Descartes» apareix tan sols a la citació, per si de
cas, per si tot i les pistes, no quedi encara clar de qui s’està parlant. El
nom de Petrarca no surt tampoc a Somni místic, no és qui parla de
l’aura; de fet, el narrador no és Petrarca (que parlava de Laura i del llorer,
el lauro del sonet citat, és a dir, de la fama), i això el lector atent
(existeix encara?) ho pot saber perquè el poeta toscà no fumava. En aquest
conte poètic (o poesia contada), un dels més bells del llibre i d’argument més
elaborat (es basa en l’amfibologia de la paraula «aura» i, al final, amb la
seva semblança fonètica amb «Laura»), Petrarca no és el protagonista sinó
l’objecte de crítica per part de l’autor (com ho era Descartes a Geni
maligne).
La referència a Dante Alighieri de Cercle
infernal, en canvi, té un sentit completament diferent. Hi és, més bé, per
explicar al lector qui és Dite i quin significat adquireix dintre de
l’estructura narrativa (si no queda prou clar a la citació, que el lector es
molesti a buscar-ho a la Divina Comèdia). El que semblava, al principi,
una història d’amour fou, tòpica, d’allò del més dejà ecrit,
esdevé gràcies a la competència narrativa de l’autor, la caiguda cap a un
final, del conte i del llibre, caiguda i final que són al·legoria: el cercle
infernal a on pateixen la pena eterna els traïdors, i no sols els qui traeixen
els altres sinó també a si mateixos. Ara només restarà el conte final: la
blavor de l’infern, la blavor que turmentava, serà a Nigra sum, sed pulchra
la negror que consola. L’infern de la vida no pot sinó recórrer al consol de la
mort, a la possessió de la seva fosca bellesa (eros i thanatos un
altre cop de la mà).
Llibre de contes, doncs, d’una
varietat de registres sorprenent, des de la forma narrativa més «clàssica» fins
a una prosa poètica que, tanmateix, gairebé mai no deixa de tenir una
estructura narrativa, llibre on es pot trobar tant els sentiments més subtils
com el sarcasme més groller, el patetisme i el sentit de l’humor (més o menys
afortunat). Crec que he fet veure, tot i això, la coherència que hi ha al rere.
Aquests tira i arronsa, aquestes modulacions i variacions sobre un mateix tema,
palesen una única realitat, un únic tema, que la literatura, la molta
literatura que aquest llibre conté, expressa amb contundència: la realitat de
l’home i la seva inquietud consegüent, la dialèctica interna de la vida, que
pot dur-lo fins als límits. A descobrir el que és. Com escriu Daniel Casas en
dos d’aquest contes (La veritat d’un prosista i Riu que no passa),
l’home és com una finestra rere la qual no hi ha ningú que miri. Aquest seria
el seu límit.
MIQUEL ORTIZ
ÍDEX DE QUATRE TRÍPTICS EN PENOMBRA
Primer
Tríptic
Viatge
al cementiri de Sète
Eulàlia
Els
morts
Dansarí
Retorn
a Ítaca
La
veritat d’un prosista
Tercer
Tríptic
Duel
Geni
maligne
Riu
que no passa
Somni
místic
Cercle
infernal
Nigra
sum, sed pulchra
PROSES
COMPLEMENTÀRIES
Atletes
Retirada
de covard
Carta
al director
La
veritat
Monòleg
Somni
de la mort
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada