 |
| Portada del llibre |
L’irresistible encant dels encantats
Col. Moment Angular, 95
© Ramon Monton
Dipòsit legal: B 17934-2014
ISBN: 978-84-92563-76-0
Primera edició: agost de 2014
188 p. - 20,5 x 14,5 cm - PVP: 10€
Encara que de Ramon Monton no n’haguessis llegit cap altra
obra, si t’endinsessis en la lectura de L’irresistible
encant del encantats, de seguida comprendries que es tracta d’uns textos
literàriament extraordinaris per la seva qualitat. L’escriptura narrativa de
Ramon Monton és en aparença senzilla, perquè es tracta d’un autor d’estil
auster; però és una austeritat que dista del minimalisme tant com del
barroquisme, perquè permet dibuixar trames riques i personatges nítids, tot
coherentment encaixat en peces combinables amb d’altres dins de l’obra, cosa
que en reforça el sentit de conjunt. Per posar un exemple del que vull dir n’hi
ha prou amb agafar el llibre que presentem i llegir els primers paràgrafs del
conte que l’encapçala i li dóna títol:
El meu
pare tenia sovint problemes semàntics amb els apoderats de banc perquè, cada
cop que un li deia, en acomiadar-se, «encantat», ell li contestava,
infal·liblement:–Encantat
ho seràs tu!I se
n’anava tan picat que no hi tornava més, en aquell banc. Fins que va córrer la
brama entre els apoderats de tots els bancs del poble que, si veien un home
rabassut, amb cabells blancs, pudor de peix i molts bitllets a la butxaca, per
res del món no li havien de dir «encantat» sinó, a tot estirar, «molt de gust»,
«que tingui un bon dia», «bon dia i bona hora» o «passi-ho bé, senyor
Moragues».Al meu
pare no li agradaven els encantats, era un home pràctic, i l’encantat que menys
li agradava era jo. Per alguna cosa jo era el seu fill i, per a algú tan poc
amant dels encanteris com el meu pare, devia ser una mortificació tenir un fill
somiatruites i poeta, més pendent de les fases de la lluna, les estrelles, la
tundra àrtica i els remolins d’espores que de guanyar diners.
Amb ben pocs recursos queden definides les psicologies dels
personatges principals del conte, i la distància que els separa. L’autor
aconsegueix, amb claredat i concisió, captar l'atenció del lector, que no
distreu amb enfarfegaments descriptius i en canvi reforça amb l’avanç continu
de l’acció. Perquè, ens aquests relats, hi passen coses, a distints nivells de
lectura.
El relat inicial es presenta en primera persona, cosa que ens
pot induir a associar-ne el protagonista amb l’autor. Ramon Monton juga amb
això al llarg d’aquesta obra, fins al punt que podríem acabar pensant que la
seva intenció última seria presentar-nos una imatge d’ell mateix; no una imatge
estrictament realista, perquè sap que el ver i el versemblant no sempre
harmonitzen, quan es tracta de l’art, és clar.
Però si llegim aquest primer relat com una mena de projecció
simbòlica del mateix autor, veiem com es posen els fonaments per a una interpretació
coherent, unitària, d’una obra en aparença miscel·lània, feta de retalls de
coses diverses que, per atzar, han anat a parar al mateix calaix. Des d’aquesta
perspectiva és especialment significatiu que el primer personatge que apareix
al llibre sigui el pare, el qual, com a símbol tant de la tradició com del
conjunt de principis que governen tota societat en tot moment (és a dir, com a
símbol del que ens condiciona en sentit històric i social), es representa aquí
com una persona molt primària, materialista, per a la qual tot el que no dóna
un benefici tangible no serveix per res, i el protagonista del relat, que hi
representa el mateix autor, per bé que no es revolta contra aquest ordre establert
per tradició, tanmateix no s’hi adapta.
D’aquesta tradició només li’n queda un cotxe atrotinat. I,
encara que per poder prendre possessió d’aquest llegat ha de superar amb moltes
dificultats un seguit de proves (com una mena de ritual iniciàtic), tot plegat
li serveix per independitzar-se, per prendre plena possessió de les regnes de
la seva existència. El conte acaba amb aquest paràgraf:
El mateix matí en què
em van donar el permís, vaig apartar l’escala d’alumini i els pots de pintura
de cinc quilos que em barraven el pas fins a la porta del 600 i m’hi vaig
asseure al volant: era una sensació curiosa, ara conduiria jo, ningú no em
diria res, ni cap on havia de girar ni quin era el millor camí; m’endinsaria
tot sol al món, travessant mars de boira, túnels, boscos de nogueres ombroses i
valls florides com cobrellits de pètals, paisatges nous, meravellosos,
inesperats, familiars, redescoberts, somiats; la lluna m’acompanyaria, més
enllà de la finestra, plena, nua, ballant per les teulades i omplint la nit de
contorns blavosos, avançant i esmunyint-se entre arxipèlags adormits
d’estrelles, com una deessa egípcia, amb la mirada intensa d’una princesa hindú
o l’esperit benèfic d’una font quan es pentina, i vaig ficar la clau al pany i
vaig engegar el 600, disposat a engolir quilòmetres fins que el cor em digués
prou.
En el context de la interpretació que fem del conte, aquesta
situació és una representació de la forma en què l’autor es proposa de bastir
la seva obra creativa: Ramon Monton, davant d’una determinada tradició
literària a la qual li resulta molt difícil seguir, perquè no en comparteix el
sentit ni s’identifica amb el seu propòsit, n’aprofita el poc que li forneix
per fer-se el seu propi camí, amb total llibertat, lluny d’allò que li estava
predestinat.
Després d’aquest primer conte certament proemial, el següent
del recull, “El Maharaja de Babalalimpur”, podríem llegir-lo com una
exemplificació de l’ús de la llibertat creativa que, amb dificultats però amb
convicció, acaba d’assolir l’autor. Hi trobem un plantejament molt diferent,
gairebé oposat al del primer conte: s’abandona el realisme per dibuixar aquí un
món llunyà, regit per lleis que ens semblen fantàstiques. Però submergits en
l’atmosfera a voltes onírica del relat, hi reapareixen elements que ens
semblaven determinants al conte inicial: la presència (en aquest cas, del buit
que deixa, perquè és mort) del pare (i d’altres parents), i la simbolització de
la tradició històrica, entesa en termes de relació conflictiva envers el
protagonista. El Maharaja, que és el màxim sobirà del seu món, se sent perdut,
sent que no està preparat per enfrontar-se amb determinades situacions, i troba
a faltar instàncies superiors en les quals recolzar-se. El conte no acaba bé:
hi ha mort i destrucció, és a dir, pèrdua. Però una part se salva i ofereix una
possibilitat de conciliació. Així, la balena morta simbolitzaria un límit
inabastable, un camí que està interdit per forces irracionals destructives,
mentre l’elefant, que sobreviu, simbolitza la via possible, tot i que marcada
pel signe de la pèrdua.
Ramon Monton basteix la seva narrativa dins del real racional
encaixant-hi, tant com és possible (entenent “possible” com a literàriament,
artísticament, harmònic) la fantasia, l’irracional. Aquest encaix –estigma
d’una pèrdua– es viu furtivament (“El gos de la Mariona”), perquè, tot i que la
irrupció del fantàstic en el real que pot salvar el col·lectiu (“La passa”),
això va passar fa molt de temps; “la meva àvia encara no havia nascut”. I ens
avisa l’autor, al principi del conte “Hi ha veïns nous a l’escala” que “allò
desconegut sempre és susceptible de provocar un cert desordre i constitueix una
amenaça contra l’estat de coses establert”, i ho exemplifica amb el cas de la
tribu d’origen selvàtic que s’instal·la a l’àtic d’un bloc de pisos, fet que
acaba amb la intervenció dels bombers, és a dir, la força de restitució de
l’ordre. Aquest relat, a més, fa èmfasi en un altre aspecte important de
l’obra: la preocupació per l’entorn, tant social –humà– com natural –animal–.
Així, paral·lelament a la incursió de la tribu selvàtica en la urbs
massificada, la indústria i el consumisme deixen sentir els seus nocius efectes
en l’ecosistema originari de la tribu: és precisament la destrucció d’aquest
ecosistema que en provoca l’emigració, la qual, com veiem, resulta inviable
perquè acaba en inadaptació i destrucció.
Aquests paràgrafs volen convidar a la lectura de L’irresistible encant dels encantats sense
tenir la pretensió de donar una clau definitiva de l’obra, però sí amb la
voluntat de mostrar que ens trobem davant d’una aportació literària molt
valuosa d’un gran escriptor, perquè els seus relats, proses i apunts, tan
aparentment senzills i dispars, estan plens d’elements recurrents que ressonen
en un conjunt harmònic. On ressona, és clar, una tradició que Monton vol fer
seva, perquè s’hi reconeix: la del grup de Sabadell, ciutat d’on és originari:
no casualment.
Jesús Aumatell
