Maria Lluïsa Latorre |
L’obra literària publicada de Lluïsa Latorre s’amplia amb una
nova novel·la, cosa que vol dir que ja en són tres, amb l’afegit de Dones invisibles, un volum que aplega
aproximacions biogràfiques a un conjunt de 50 dones que, com es diu al
subtítol, “han canviat la història sense que la història ho reconegui”. Aquest
conjunt d’obra, cadascuna de les quals assegura l’entreteniment i enriquiment
del lector, dóna compte de la categoria i ambició de l’autora, perquè demostren
la fidelitat tant a un estil com a una visió del món (és a dir, un nucli de
temes lligats entre si). Aquesta fidelitat a unes formes i principis no
significa que s’hi hagi instal·lat acríticament i passiva, sinó que evoluciona
naturalment en contacte amb el món, amb la realitat.
Cal esmentar les dues novel·les que precedeixen El cor de les llavors, com també cal
recomanar-ne la lectura, per tal de fer-nos càrrec de la coherència de l’obra
literària de Lluïsa Latorre. La
primera,
Els peons de l’assassí (l'edició impresa es va fer a Vic el
2006, reeditada en edició digital oberta a finals de 2013 i des d’aleshores disponible
a Internet), estructurada al voltant d’una trama d’intriga, posa en joc
elements que anirem trobant en obres posteriors: el marcat protagonisme femení,
que no es limita al fet de posar una dona al centre de l’acció, sinó a vetllar
perquè la visió que se’n dóna hi harmonitzi; el conflicte entre dues menes de
coneixement, aquell que ve avalat pel món acadèmic i el popular, dualitat que
evidencia els límits de la ciència i revela que, en conseqüència, un
coneixement autèntic no es pot donar sense tenir-los tos dos presents; la
meticulosa construcció literària, amb molta cura pels detalls i per la
coherència i harmonia del conjunt...
Són trets que
comparteixen també les novel·les De
Susqueda a Tubinguen (2010) i El cor
de les llavors, que presentem avui. Amb notables diferències, és clar, ja
que la primera s’emmarca a finals del segle XVI i principis del XVII –es
tracta, doncs, d’una “novel·la històrica”–, mentre que l’altra s’esdevé en
l’actualitat. En aquestes novel·les, però, la presència de l’argumentació
“ideològica” (per dir-ne així) és cada vegada més present, imposant-se, a El cor de les llavors, per sobre del de
la trama novel·lística. En aquesta obra, la construcció argumental està
explícitament al servei de la idea: comença amb una nota de l’autora que exposa
de forma concisa tant el tema com el seu posicionament i intencions. Més clar,
aigua. L’etiqueta que li escau, doncs, és la de “novel·la de tesi”. Però no és
només això, perquè com apuntava abans, al llarg del relat s’hi dibuixa el
retrat d’una dona en la seva maduresa, és a dir, plenitud: moral, psicològica,
física i sexual. I, lligada a la trama principal, bàsica, n’hi ha una altra,
més elaborada, per on s’introdueix el misteri, la intriga, fins i tot
l’esotèric. És una obra amb una intenció molt clara, però enriquida amb
múltiples matisos que fan que funcioni a tots nivells i pugui satisfer les
expectatives d’un públic molt ampli. Molt recomanable, doncs.
Jesús Aumatell, juny de
2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada