El espía del ramo marchito

de Albert Tugues
introducción de Valérie Tasso
dibujos de Beneyto

 Lugar de perdición

de Albert Tugues
ilustraciones de Roc Espinet

Llista de títols publicats en la col·lecció Moment Angular

Llista de títols publicats en la col·lecció Moment Angular

(en construcció)

110 - Renada-Laura Portet, Castell Negre

visita la pàgina del llibre al web d'emboscall

109 - Carme Bayot, Ulls que s'emmirallen
 

ves a la pàgina del llibre al web d'emboscall

 108 - Miquel Cartisano, Las sombras se equivocaron de dueño

ves a la pàgina del llibre al web d'emboscall

5- Salvador Giralt, Ludus puerorum

"El cor de les llavors" dins la trajectòria novel·lística de M. Lluïsa Latorre

Maria Lluïsa Latorre

L’obra literària publicada de Lluïsa Latorre s’amplia amb una nova novel·la, cosa que vol dir que ja en són tres, amb l’afegit de Dones invisibles, un volum que aplega aproximacions biogràfiques a un conjunt de 50 dones que, com es diu al subtítol, “han canviat la història sense que la història ho reconegui”. Aquest conjunt d’obra, cadascuna de les quals assegura l’entreteniment i enriquiment del lector, dóna compte de la categoria i ambició de l’autora, perquè demostren la fidelitat tant a un estil com a una visió del món (és a dir, un nucli de temes lligats entre si). Aquesta fidelitat a unes formes i principis no significa que s’hi hagi instal·lat acríticament i passiva, sinó que evoluciona naturalment en contacte amb el món, amb la realitat.

Cal esmentar les dues novel·les que precedeixen El cor de les llavors, com també cal recomanar-ne la lectura, per tal de fer-nos càrrec de la coherència de l’obra literària de Lluïsa Latorre. La primera, Els peons de l’assassí (l'edició impresa es va fer a Vic el 2006, reeditada en edició digital oberta a finals de 2013 i des d’aleshores disponible a Internet), estructurada al voltant d’una trama d’intriga, posa en joc elements que anirem trobant en obres posteriors: el marcat protagonisme femení, que no es limita al fet de posar una dona al centre de l’acció, sinó a vetllar perquè la visió que se’n dóna hi harmonitzi; el conflicte entre dues menes de coneixement, aquell que ve avalat pel món acadèmic i el popular, dualitat que evidencia els límits de la ciència i revela que, en conseqüència, un coneixement autèntic no es pot donar sense tenir-los tos dos presents; la meticulosa construcció literària, amb molta cura pels detalls i per la coherència i harmonia del conjunt...

Portada d'El cor de les llavors

Són trets que comparteixen també les novel·les De Susqueda a Tubinguen (2010) i El cor de les llavors, que presentem avui. Amb notables diferències, és clar, ja que la primera s’emmarca a finals del segle XVI i principis del XVII –es tracta, doncs, d’una “novel·la històrica”–, mentre que l’altra s’esdevé en l’actualitat. En aquestes novel·les, però, la presència de l’argumentació “ideològica” (per dir-ne així) és cada vegada més present, imposant-se, a El cor de les llavors, per sobre del de la trama novel·lística. En aquesta obra, la construcció argumental està explícitament al servei de la idea: comença amb una nota de l’autora que exposa de forma concisa tant el tema com el seu posicionament i intencions. Més clar, aigua. L’etiqueta que li escau, doncs, és la de “novel·la de tesi”. Però no és només això, perquè com apuntava abans, al llarg del relat s’hi dibuixa el retrat d’una dona en la seva maduresa, és a dir, plenitud: moral, psicològica, física i sexual. I, lligada a la trama principal, bàsica, n’hi ha una altra, més elaborada, per on s’introdueix el misteri, la intriga, fins i tot l’esotèric. És una obra amb una intenció molt clara, però enriquida amb múltiples matisos que fan que funcioni a tots nivells i pugui satisfer les expectatives d’un públic molt ampli. Molt recomanable, doncs.

Jesús Aumatell, juny de 2015

Reescriure la realitat. Apunts de lectura de "L’irresistible encant dels encantats", de Ramon Monton

Portada del llibre

 L’irresistible encant dels encantats

Col. Moment Angular, 95

© Ramon Monton
Dipòsit legal: B 17934-2014
ISBN: 978-84-92563-76-0
Primera edició: agost de 2014

188 p. - 20,5 x 14,5 cm - PVP: 10€

Encara que de Ramon Monton no n’haguessis llegit cap altra obra, si t’endinsessis en la lectura de L’irresistible encant del encantats, de seguida comprendries que es tracta d’uns textos literàriament extraordinaris per la seva qualitat. L’escriptura narrativa de Ramon Monton és en aparença senzilla, perquè es tracta d’un autor d’estil auster; però és una austeritat que dista del minimalisme tant com del barroquisme, perquè permet dibuixar trames riques i personatges nítids, tot coherentment encaixat en peces combinables amb d’altres dins de l’obra, cosa que en reforça el sentit de conjunt. Per posar un exemple del que vull dir n’hi ha prou amb agafar el llibre que presentem i llegir els primers paràgrafs del conte que l’encapçala i li dóna títol:

El meu pare tenia sovint problemes semàntics amb els apoderats de banc perquè, cada cop que un li deia, en acomiadar-se, «encantat», ell li contestava, infal·liblement:–Encantat ho seràs tu!I se n’anava tan picat que no hi tornava més, en aquell banc. Fins que va córrer la brama entre els apoderats de tots els bancs del poble que, si veien un home rabassut, amb cabells blancs, pudor de peix i molts bitllets a la butxaca, per res del món no li havien de dir «encantat» sinó, a tot estirar, «molt de gust», «que tingui un bon dia», «bon dia i bona hora» o «passi-ho bé, senyor Moragues».Al meu pare no li agradaven els encantats, era un home pràctic, i l’encantat que menys li agradava era jo. Per alguna cosa jo era el seu fill i, per a algú tan poc amant dels encanteris com el meu pare, devia ser una mortificació tenir un fill somiatruites i poeta, més pendent de les fases de la lluna, les estrelles, la tundra àrtica i els remolins d’espores que de guanyar diners.

Amb ben pocs recursos queden definides les psicologies dels personatges principals del conte, i la distància que els separa. L’autor aconsegueix, amb claredat i concisió, captar l'atenció del lector, que no distreu amb enfarfegaments descriptius i en canvi reforça amb l’avanç continu de l’acció. Perquè, ens aquests relats, hi passen coses, a distints nivells de lectura.

El relat inicial es presenta en primera persona, cosa que ens pot induir a associar-ne el protagonista amb l’autor. Ramon Monton juga amb això al llarg d’aquesta obra, fins al punt que podríem acabar pensant que la seva intenció última seria presentar-nos una imatge d’ell mateix; no una imatge estrictament realista, perquè sap que el ver i el versemblant no sempre harmonitzen, quan es tracta de l’art, és clar.

Però si llegim aquest primer relat com una mena de projecció simbòlica del mateix autor, veiem com es posen els fonaments per a una interpretació coherent, unitària, d’una obra en aparença miscel·lània, feta de retalls de coses diverses que, per atzar, han anat a parar al mateix calaix. Des d’aquesta perspectiva és especialment significatiu que el primer personatge que apareix al llibre sigui el pare, el qual, com a símbol tant de la tradició com del conjunt de principis que governen tota societat en tot moment (és a dir, com a símbol del que ens condiciona en sentit històric i social), es representa aquí com una persona molt primària, materialista, per a la qual tot el que no dóna un benefici tangible no serveix per res, i el protagonista del relat, que hi representa el mateix autor, per bé que no es revolta contra aquest ordre establert per tradició, tanmateix no s’hi adapta.

D’aquesta tradició només li’n queda un cotxe atrotinat. I, encara que per poder prendre possessió d’aquest llegat ha de superar amb moltes dificultats un seguit de proves (com una mena de ritual iniciàtic), tot plegat li serveix per independitzar-se, per prendre plena possessió de les regnes de la seva existència. El conte acaba amb aquest paràgraf:

El mateix matí en què em van donar el permís, vaig apartar l’escala d’alumini i els pots de pintura de cinc quilos que em barraven el pas fins a la porta del 600 i m’hi vaig asseure al volant: era una sensació curiosa, ara conduiria jo, ningú no em diria res, ni cap on havia de girar ni quin era el millor camí; m’endinsaria tot sol al món, travessant mars de boira, túnels, boscos de nogueres ombroses i valls florides com cobrellits de pètals, paisatges nous, meravellosos, inesperats, familiars, redescoberts, somiats; la lluna m’acompanyaria, més enllà de la finestra, plena, nua, ballant per les teulades i omplint la nit de contorns blavosos, avançant i esmunyint-se entre arxipèlags adormits d’estrelles, com una deessa egípcia, amb la mirada intensa d’una princesa hindú o l’esperit benèfic d’una font quan es pentina, i vaig ficar la clau al pany i vaig engegar el 600, disposat a engolir quilòmetres fins que el cor em digués prou.

En el context de la interpretació que fem del conte, aquesta situació és una representació de la forma en què l’autor es proposa de bastir la seva obra creativa: Ramon Monton, davant d’una determinada tradició literària a la qual li resulta molt difícil seguir, perquè no en comparteix el sentit ni s’identifica amb el seu propòsit, n’aprofita el poc que li forneix per fer-se el seu propi camí, amb total llibertat, lluny d’allò que li estava predestinat.

Després d’aquest primer conte certament proemial, el següent del recull, “El Maharaja de Babalalimpur”, podríem llegir-lo com una exemplificació de l’ús de la llibertat creativa que, amb dificultats però amb convicció, acaba d’assolir l’autor. Hi trobem un plantejament molt diferent, gairebé oposat al del primer conte: s’abandona el realisme per dibuixar aquí un món llunyà, regit per lleis que ens semblen fantàstiques. Però submergits en l’atmosfera a voltes onírica del relat, hi reapareixen elements que ens semblaven determinants al conte inicial: la presència (en aquest cas, del buit que deixa, perquè és mort) del pare (i d’altres parents), i la simbolització de la tradició històrica, entesa en termes de relació conflictiva envers el protagonista. El Maharaja, que és el màxim sobirà del seu món, se sent perdut, sent que no està preparat per enfrontar-se amb determinades situacions, i troba a faltar instàncies superiors en les quals recolzar-se. El conte no acaba bé: hi ha mort i destrucció, és a dir, pèrdua. Però una part se salva i ofereix una possibilitat de conciliació. Així, la balena morta simbolitzaria un límit inabastable, un camí que està interdit per forces irracionals destructives, mentre l’elefant, que sobreviu, simbolitza la via possible, tot i que marcada pel signe de la pèrdua.

Ramon Monton basteix la seva narrativa dins del real racional encaixant-hi, tant com és possible (entenent “possible” com a literàriament, artísticament, harmònic) la fantasia, l’irracional. Aquest encaix –estigma d’una pèrdua– es viu furtivament (“El gos de la Mariona”), perquè, tot i que la irrupció del fantàstic en el real que pot salvar el col·lectiu (“La passa”), això va passar fa molt de temps; “la meva àvia encara no havia nascut”. I ens avisa l’autor, al principi del conte “Hi ha veïns nous a l’escala” que “allò desconegut sempre és susceptible de provocar un cert desordre i constitueix una amenaça contra l’estat de coses establert”, i ho exemplifica amb el cas de la tribu d’origen selvàtic que s’instal·la a l’àtic d’un bloc de pisos, fet que acaba amb la intervenció dels bombers, és a dir, la força de restitució de l’ordre. Aquest relat, a més, fa èmfasi en un altre aspecte important de l’obra: la preocupació per l’entorn, tant social –humà– com natural –animal–. Així, paral·lelament a la incursió de la tribu selvàtica en la urbs massificada, la indústria i el consumisme deixen sentir els seus nocius efectes en l’ecosistema originari de la tribu: és precisament la destrucció d’aquest ecosistema que en provoca l’emigració, la qual, com veiem, resulta inviable perquè acaba en inadaptació i destrucció.

Aquests paràgrafs volen convidar a la lectura de L’irresistible encant dels encantats sense tenir la pretensió de donar una clau definitiva de l’obra, però sí amb la voluntat de mostrar que ens trobem davant d’una aportació literària molt valuosa d’un gran escriptor, perquè els seus relats, proses i apunts, tan aparentment senzills i dispars, estan plens d’elements recurrents que ressonen en un conjunt harmònic. On ressona, és clar, una tradició que Monton vol fer seva, perquè s’hi reconeix: la del grup de Sabadell, ciutat d’on és originari: no casualment.

Jesús Aumatell

"Arquitectura de veus": apunts de lectura

 




Arquitectura de veus

Conegut per la seva activitat política i com a historiador, Xavier Tornafoch és també un creador literari, un escriptor. Avui estem aquí per presentar un nou llibre seu, un recull de narracions; en llegir-lo, ens adonem que no es pot deslligar aquesta faceta creativa ni del seu compromís polític, ni del seu interès per la història.
 

La creació literària de Tornafoch parteix sempre de la realitat, ja sigui la del nostre present immediat, ja sigui el passat històric. Amb les novel·les Lletres d’exili (1998), L’olor de les acàcies (1999) i Promesa de llibertat (2013) ha cultivat la narrativa històrica, mentre que en els seus relats dóna pas al present immediat. Així, amb Em dic Vargas i altres històries (2006), on el tema és l’emigració que es produeix en diverses èpoques, hi ha un personatge/receptor, radicat en el present, que unifica els relats a l’entorn d’ell mateix, i amb la seva pròpia visió dóna coherència al conjunt, que esdevé una reflexió sobre una problemàtica molt actual –intemporal, de fet.
 

Amb Arquitectura de veus Tornafoch prescindeix d’aquesta estratègia unificadora. De fet, el volum és prou variat per no admetre una lectura global. Però sí que hi trobem perfectament definits els interessos de l’autor, que com hem apuntant al principi parteixen sempre del compromís ideològic davant de la realitat que descriuen. Això no vol dir que es tracti de narrativa militant, o de tesi. Perquè Tornafoch no pretén demostrar res, o convènce’ns de qui sap què.
 

Ara, un llibre que es titula Arquitectura de veus és sens dubte un llibre que ha se seguir algun tipus de criteri constructiu. Aquesta ordenació té el seu element més visible en la divisió en dues parts, que agrupen els contes sota dos epígrafs: "Les veus de l’absurd" i "Les veus del conflicte". Sota el primer grup hi trobem contes que dibuixen situacions en general prou versemblants, tot i que resulten absurdes perquè no hi ha cap raó que justifiqui la forma en què es presenten. Són fets que s’esdevenen, i que poden ser sorprenents, dolorosos, o tristos, però que de fet podrien passar d’una altra manera si nos fos perquè els mateixos protagonistes els donen per bons, ja sigui per comoditat o perquè són incapaços de rebel·lar-s’hi en contra.

"Les veus del conflicte", en canvi, com diu prou bé el títol, agrupa un seguit de contes que tenen com a denominador comú l’opressió. El que és divers en cada conte és la reacció que l’opressió genera, que va des de la revolta a la submissió d’uns personatge que, històrics o actuals, són sempre versemblants: humans, molt humans.
 

Amb aquest llibre Tornafoch ens convida a reflexionar sobre el present i sobre la història, sense pretendre alliçonar-nos. I ho fa amb un conjunt de textos de lectura amena, per la qual cosa us recomanem molt sincerament aquesta Arquitectura de veus.

Jesús Aumatell

Apunts sobre "9 Nous contes petits", de Carme Bayot

9 Nous contes petits

Fa uns anys, Carme Bayot va decidir posar-se a escriure de forma continuada amb l’objectiu de construir una obra i donar-li sortida pública. Per les circumstàncies que sigui no ha estat fins pràcticament l’edat de jubilar-se que ha donat plena sortida a una vocació que, cal suposar-ho perquè és el més natural, ja tenia des de sempre. Però ella pertany a una generació per a la qual, i més essent dona, la literatura no podia ser presa massa seriosament, ans calia considerar-la una activitat secundària. Sigui com sigui, al final la Carme Bayot va decidir posar-se a escriure amb continuïtat, i a buscar la forma de difondre els seus textos. Perquè ella escriu per al públic, i per això, en els seus escrits allò que prima és la voluntat comunicativa.

 

Per això també els seus relats arrelen en la realitat, ja sigui la quotidiana, que coneix de primera mà, o la històrica, sobre la qual es documenta. I és aquí on la seva narrativa sembla dividir-se en dues branques, que comparteixen la mateixa base, però que avancen en direccions diferents. Avui parlarem d’una d’aquestes branques, ja que el llibre que presentem, aquests 9 Nous contes petits, n’és una bona mostra, en donar continuïtat al que ja va posar de manifest el seu recull Contes petits per a gent gran, publicat per emboscall el 2008. Aquests conjunts de narracions comparteixen el tema de la relació afectiva –que pot desembocar en contacte físic o restar en la dimensió platònica–, que s’estableix entre persones de diferent sexe en situacions quotidianes plausibles.

 

Així, a partir d’aquest motiu –la relació afectiva–, presentat en contextos versemblants, desenvolupat amb una diversitat d’estratègies narratives clàssiques, la Carme Bayot ens ofereix una visió del món particular, seva, que al capdavall és el que n’esperem de tota obra artística, més enllà del gaudi o de la distracció que ens proporcioni.

 

En general, aquests contes focalitzen un personatge, ja sigui masculí o femení, en contrast amb un altre de gènere oposat. Són relacions que s’estableixen al voltant d’un desequilibri –una mancança, un malentès... –, ja sigui per esmenar-lo, ja sigui escenificar un trencament definitiu. En aquests processos, la comunicació hi juga un paper decisiu, ja que les aparences poden ser enganyoses, i no sempre som capaços de comunicar clarament què som i què volem, de la mateixa manera que no ho percebem amb exactitud dels altres.

 

Ara, la Carme Bayot no moralitza sobre això. Allò bo i allò dolent, que n’hi ha, en general és massa evident com perquè mereixi que ens hi pensem gaire. El problema s’esdevé quan una cosa es confon amb l’altra, en les zones frontereres de l’ambigüitat: aquí cadascú ha de fer ús del seu propi lliure albir, amb el risc d’equivocar-se si no ha estat prou hàbil a l’hora d’emetre o interpretar els missatges.

Jesús Aumatell