Apunts sobre "9 Nous contes petits", de Carme Bayot

9 Nous contes petits

Fa uns anys, Carme Bayot va decidir posar-se a escriure de forma continuada amb l’objectiu de construir una obra i donar-li sortida pública. Per les circumstàncies que sigui no ha estat fins pràcticament l’edat de jubilar-se que ha donat plena sortida a una vocació que, cal suposar-ho perquè és el més natural, ja tenia des de sempre. Però ella pertany a una generació per a la qual, i més essent dona, la literatura no podia ser presa massa seriosament, ans calia considerar-la una activitat secundària. Sigui com sigui, al final la Carme Bayot va decidir posar-se a escriure amb continuïtat, i a buscar la forma de difondre els seus textos. Perquè ella escriu per al públic, i per això, en els seus escrits allò que prima és la voluntat comunicativa.

 

Per això també els seus relats arrelen en la realitat, ja sigui la quotidiana, que coneix de primera mà, o la històrica, sobre la qual es documenta. I és aquí on la seva narrativa sembla dividir-se en dues branques, que comparteixen la mateixa base, però que avancen en direccions diferents. Avui parlarem d’una d’aquestes branques, ja que el llibre que presentem, aquests 9 Nous contes petits, n’és una bona mostra, en donar continuïtat al que ja va posar de manifest el seu recull Contes petits per a gent gran, publicat per emboscall el 2008. Aquests conjunts de narracions comparteixen el tema de la relació afectiva –que pot desembocar en contacte físic o restar en la dimensió platònica–, que s’estableix entre persones de diferent sexe en situacions quotidianes plausibles.

 

Així, a partir d’aquest motiu –la relació afectiva–, presentat en contextos versemblants, desenvolupat amb una diversitat d’estratègies narratives clàssiques, la Carme Bayot ens ofereix una visió del món particular, seva, que al capdavall és el que n’esperem de tota obra artística, més enllà del gaudi o de la distracció que ens proporcioni.

 

En general, aquests contes focalitzen un personatge, ja sigui masculí o femení, en contrast amb un altre de gènere oposat. Són relacions que s’estableixen al voltant d’un desequilibri –una mancança, un malentès... –, ja sigui per esmenar-lo, ja sigui escenificar un trencament definitiu. En aquests processos, la comunicació hi juga un paper decisiu, ja que les aparences poden ser enganyoses, i no sempre som capaços de comunicar clarament què som i què volem, de la mateixa manera que no ho percebem amb exactitud dels altres.

 

Ara, la Carme Bayot no moralitza sobre això. Allò bo i allò dolent, que n’hi ha, en general és massa evident com perquè mereixi que ens hi pensem gaire. El problema s’esdevé quan una cosa es confon amb l’altra, en les zones frontereres de l’ambigüitat: aquí cadascú ha de fer ús del seu propi lliure albir, amb el risc d’equivocar-se si no ha estat prou hàbil a l’hora d’emetre o interpretar els missatges.

Jesús Aumatell